SOCIETAT DEL CONEIXEMENT O DE LA IGNORÀNCIA?

 

Les noves formes de comunicació que han donat pas a la societat de la informació estan produint canvis molt importants a tots nivells, introduint-nos en una nova etapa de la història. Diferents autors analitzen a Sociedad de la ignorancia diferents aspectes controvertits d’aquesta. Gonçal Mayos exposa que és impossible que ningú pugui processar en tota la seva vida la gran quantitat d’informació que es genera, degut a què aquesta augmenta de manera exponencial i la capacitat humana per a processar-la, fins i tot amb ajuda d’una màquina, ho fa de manera aritmètica. Això porta a la superespecialització i conseqüentment a la pèrdua de la comprensió del tot, amb la qual cosa es perd la visió completa del món en el que vivim. 

Segons Antoni Brey, l’esperançadora utopia d’una societat del coneixement ha degenerat en una societat de la ignorància a conseqüència de la gran quantitat d’informació que es produeix en l’era digital i la falta de capacitat crítica condueix a la “infotoxicación”; es a dir, a una dificultat creixent per a discriminar el que és important del que és superflu i per a seleccionar fonts fiables d’informació. Per altra banda, la funció educativa de la televisió s’ha transformat en una eina d’evasió i entreteniment passiu generant un “comunitarismo autista”. Tampoc veu la solució en l’educació perquè: “pretender eliminar la ignorancia a través del sistema educatiu propio de la societad de la ignorància es una paradoja irresoluble”. A més, l’accés de tothom a la tecnologia i el coneixement, més que fomentar la igualtat és la causa de noves desigualtats. 

El panorama que pinta Brey no es massa optimista, perquè anticipa una dissolució de l’individu en la massa d’una societat ignorant. Daniel Inneraty planteja que si bé abans es combatia la ignorància eliminant-la, “los planteamientos actuales asumen que hay una dimensión irreductible en la ignorancia, por lo que debemos entenderla, tolerarla e incluso servirnos de ella y considerarla un recurso”, per tant: “la sociedad del conocimiento se puede caracterizar precisamente como una sociedad que ha de aprender a gestionar ese desconocimiento. Hay que aprender a moverse en un entorno que ya no es de claras relaciones entre causa y efecto, sino borroso y caótico”. 

 

Joan Campàs posa l’èmfasi en la crisi de sentit per la pèrdua de referents estables, de patrons interpretatius i normes de conducta inqüestionables. Suggereix que en aquest context és la “publicitat” l’encarregada de construir un nou sentit que doni seguretat, identitat i estatus al consumidor anònim. Això ens ha portat al que Michael Ignatieff anomena la “cultura dels tres minuts”, la d’un lapsus d’atenció curt, en la que els polítics es dirigeixen  a nosaltres a través d’eslògans de trenta segons. Una cultura que se “dedica a suminitrar contenidos a personas que tienen una capacidad mínima para prestar atención”. “Una cultura de la amnésia en la cual cualquier cosa se olvida o se tira de forma inmediata, para tomarla como algo <nostálgico> o <retro>”.

 

Està clar que ens endinsem en una nova època, a la qual ens tindrem que anar adaptant i és bo saber al que ens enfrontem. Les noves tecnologies ocupen cada vegada més tots els àmbits de la nostra vida, per tant, haurem d’apoderar-nos d’elles, abans que elles s’apoderin totalment de nosaltres. Al cap i la fi, les pròpies noves tecnologies són fonamentals per a noves maneres d’organització social que serveixin d’alternativa al determinisme tecnomercantil al que ens enfrontem.

BIBLIOGRAFIA

Brey, A. Inneraty, D. & Mayos, G. (2009). La sociedad de la ignorància y otros ensayos. Barcelona: Zero Factory.

CONSTRUCCIÓ DE LA IDENTITAT

Al final de la dècada del segle XX, quan Internet començava a popularitzar-se, alguns pensadors van incidir en les possibilitats que les noves tecnologies oferien per transformar la identitat individual. La psicòloga Sherry Turkle a La vida en la pantalla considerava que el desenvolupament de la xarxa ens endinsava en una nova realitat, en la que els processos de construcció de la personalitat es veurien enriquits per la interacció entre els individus i les màquines, ja que l’individu podria alliberar-se per les constriccions imposades per la seva corporalitat i el seu organisme per a explorar noves formes d’elaboració del jo:

Internet es otro elemento de la cultura informática que ha contribuido a pensar en la identidad en términos de multiplicidad. En Internet, las personas son capaces de construir un yo al merodear por muchos yoes. (Turkle, 1997)

Si bé, encara és possible experimentar a la xarxa amb identitats dúctils i flexibles, Internet s’ha convertit en un espai més normativitzat, en el que les institucions i empreses que dominen la xarxa digital intenten domesticar les identitats digitals amb la seva reintegració al cos físic. Els llaços entre la nostra existència física i la nostra activitat en la xarxa es va tornant més forts a mesura que la fem servir: des del compte bancari, les dades fiscals, l’expedient clínic, passant per les petjades que deixem quan naveguem per la xarxa, fins la geolocalització quan fem servir el telèfon mòbil. Internet  opera cada vegada menys com un territori per a construir identitats alternatives i més com un entorn que intensifica la nostra identitat física.

Com apunta M. Castells a L’era de la informació: “En un món de flux globals de riquesa, poder i imatges, la recerca de la identitat, col·lectiva o individual, esdevé la font fonamental de significat social”. A diferència de temps passats, als individus de la societat postmoderna  no se’ls hi concedeix una etiqueta identitària al néixer en funció del seu rang social, gènere o clan familiar. La identitat és un procés dinàmic que s’anirà creant i renovant al llarg de la vida, amb major o menor nivell de llibertat, a partir de les possibilitats culturals que cadascú té a l’abast en la seva societat. Nogensmenys, sempre existiran unes constriccions socials que establiran mecanismes de control als canvis identitaris. Tal com diu M. Castells, la globalització i la crisi de les institucions de les nostres societats ha portat que aquestes “s’estructurin cada cop més entre la xarxa i el jo”, tendint a agrupar-se els individus “al voltant d’identitats primàries”.

M. Castells creu que la construcció de la identitat sempre estarà marcada per les relacions de poder, diferenciant entre la identitat legitimadora de les institucions dominants de la societat, la de resistència (l’exclusió dels exclusors pels exclosos) i la de projecte d’una vida diferent que té com a finalitat transformar la societat. Identitats, però que sempre es formen sobre la dicotomia entre “nosaltres” i els “altres”, enlloc de ser dialogants o sumadores.

 

BIBLIOGRAFIA

TURKLE , S. (1997). La vida en la pantalla. La construcción de la identidad en la era de Internet. Barcelona: Paidós.

CASTELL, M. (2003). L’era de la informació. Barcelona: Ed. UOC.

CIBERLLENGUATGE

Els humans som “éssers lingüístics”; es a dir, el que ens defineix com a espècie és la capacitat de simbolitzar i representar a través d’un sistema simbòlic complex i eficient anomenat llenguatge, el quals ens permet la comunicació, el pensament i la cultura. El llenguatge ha passat per dues etapes, la de l’oralitat i la de l’escriptura, cadascuna de les quals té les seves pròpies característiques. Amb les noves tecnologies de la comunicació entrem en una nova era en la que la interactivitat, la connectivitat i la hipertextualitat són els seus trets més característics, i en la que s’està configurant un llenguatge més universal que l’alfabet: el llenguatge digital o ciberllenguatge.

 Ara ens comuniquem cada vegada més pel correu electrònic, per les xarxes socials, pels xats, pel Whatsapp. El món de les abreviatures, de les sigles i dels emoticones substitueix cada vegada més el llenguatge escrit tradicional, convertint-se en més internacional. Un dibuixet d’una cara pot descriure el nostre estat d’ànim sense necessitat d’expressar-ho amb paraules. Els diferents gestos dels emoticones poden significar en el nostre missatge que quelcom ens posa tristos, ens sorprèn, ens enutja o ens fa feliços. A més de les cares n’hi ha molts més. Les sigles, sovint estretes de l’anglès, també es troben a l’ordre del dia. Però com tota aquesta terminologia avança a marxes forçades, qualsevol es pot quedar obsolet i fora de la conversació per no saber quin significat tenen els signes que ha rebut.

Totes aquestes simplificacions es fan per agilitzar l’escriptura i apropar-la a la rapidesa de l’expressió oral. Aquesta nova manera de textualitat farà que les diferents llengües es vagin desvirtuant en pro d’un llenguatge més universal?. Nogensmenys, mentre encara ens continuem relacionant de tu a tu, no només virtualment, el llenguatge oral encara continuarà existint.