PARADIGMA DE LA COMPLEXITAT

VISIÓ DEL CAOS AL SEGLE XXI

El paradigma de la complexitat s’inicia quan Boltzmann interpreta el segon principi de la termodinàmica, formulat per Sadi Carnot el 1824, com un principi de desordre creixent, començant a imposar-se la idea que l’estat més probable per a qualsevol sistema és el desordre. A partir d’aleshores la ciència va anar introduint nocions com ara la influència de l’observador sobre el que s’observa, el caos determinista o la catàstrofe. En aquest marc, el coneixement haurà de tenir en compte un determinat nivell d’imprevisibilitat, trencat amb la confiança de la capacitat de la raó humana per entendre i ordenar el món d’una manera simple, que el racionalisme cartesià havia inaugurat. Arrel d’això, la complexitat s’anirà apoderant a poc a poc del pensament occidental.

Amb les crítiques a l’arquetipus cartesià anirà prenent forma el postmodernisme, el qual estarà regit pel relativisme epistemològic i la incertesa, imposant-se la complexitat en tots els camps. Amb el postmodernisme, doncs, no hi ha realitat, ni veritat, tot és informació, imatge, efímer i canviant. Per tant, ja no són possibles les cosmovisions estables, sinó que s’imposa com a norma la pluralitat. La cerca de la veritat no té sentit, entre altres coses, perquè tampoc té sentit el subjecte cartesià.

L’hipertext tradueix perfectament aquesta realitat canviant, cada lectura produeix un text diferent, esdevenint la metàfora Lyotardiana de la “condició postmoderna” en la que els metarrelats han estat substituïts per petites històries. Amb la seva manera de créixer en totes direccions, l’hipertext també posa en pràctica un dels conceptes desenvolupat per Deleuze i Guatari per a descriure la postmodernitat: “rizoma”. L’hipertext permet considerar un sistema de coneixement com un tot complex, constituït per un conjunt d’elements interrelacionats sense cap ordre jeràrquic, tenint en compte que tota acció sobre un dels seus elements influencia tots els altres que conformen el sistema.