Les aplicacions
de la informàtica a la creació literària van ser explorades per primera vegada
l’any 1960 per Raymond Queneau i François Le Lionnais,
fundadors del grup Oulipo, especialment
la combinatòria. Posteriorment s’aniran desenvolupant diversos camps: la
generació automàtica de textos, els hipertextos i els hipermèdies, i l’escriptura
telemàtica. L’hipertext literari va néixer als EUA, sent Afternoon, a story de Michael Joyce la primera obra d’hiperficció comercialitzada
l’any 1987 per l’editor Eastgate
System, autor del
programari Storyspace amb la que va ser escrita. Obra amb cinc edicions, que s’ha
convertit en una referència, sent molt estudiada i analitzada per tots aquells
professionals interessats en l’hipertext. A més, Storyspace s’ha convertit en
el programari més popular per a la creació d’hipertextos de ficció.
Afternoon, a story és una novel·la d’unes 100 pàgines de text,
organitzada en 539 pantalles (nodes), relacionades per 951 enllaços, els quals
s’activen o no segons l’itinerari escollit pel lector. L’argument gira entorn a
un accident de cotxe que Peter ha vist al matí mentre anava a la feina, el qual intenta esbrinar si la seva exdona i
el seu fill s’hi ha vist implicats. A partir d’aquest punt de partida, les
diferents lectures possibles permeten al lector explorar diverses versions de
la història, sense que cap et doni la resposta a la qüestió plantejada. Més que
un guió la novel·la ofereix al lector un univers narratiu, dissenyat per
l’autor com un laberint de fragments de textos en el que el lector ha de
descobrir els enllaços i donar sentit al conjunt.
Afternoon és un bon exemple dels canvis que la literatura
hipertextual comporta respecte dels rols de l’autor i el lector. Tot i que no
es pugui arribar a dir que amb l’hipertxext el lector es converteix en autor,
ja que es mou dins uns paràmetres limitats, sí que té un paper més creatiu que
quan llegeix un llibre imprès. La desaparició de la figura de l’autor ja es va
iniciar en la literatura tradicional. Com diu Barthes:
Tot text és un intertext,
altres textos hi són presents sota formes més o menys recognoscibles. Tot text
és un teixit nou d’anteriors citacions. La multiplicitat de recorreguts de
lectura possibles, combinada amb el caràcter intertextual de la
lectura/escriptura del text, contribueix a fer esclatar els seus límits,
deixant-lo potencialment sempre obert. Cap lectura esgota el text: sempre
queden lectures, itineraris virtuals possibles.
Es podria dir, que l’hipertext de
ficció descentralitza la figura de l’autor, ja que aquest transfereix poder de
decisió al lector. Com diu la crítica postmoderna: democratitza la narrativa.
Hola María Jesús,
ResponEliminaLa veritat que el funcionament de "Afternoon, a story" em recorda molt al dels llibres de "Tria la teva pròpia aventura" que llegia quan era petita. M'encantaven perquè, efectivament, d'alguna forma em feien pensar que podia decidir cap a on anava la història a cada moment, a pesar que era conscient que les opcions eren limitades i estaven escrites prèviament per una altra persona.
Hola,
ResponEliminaa mi també m’encantaven els llibres juvenils del tipus “Elegeix la teva pròpia aventura” en els que es podia elegir quin camí havia de seguir el personatge. Afternoon de Joyce és el paradigma de la literatura hipertextual atès que el relat es diversifica en diversos itineraris. Les possibilitats són tantes com el lector vulgui, ja que es pot seguir una lectura lineal o bé es pot anar embrancant-se pels diferents nexes o enllaços. Koskimaa defineix aquest rol del lector com a conarrador.